Quan deixar d’exigir-te tant també és avançar

Hi ha una idea molt estesa: que exigir-se molt és el preu de fer les coses bé. Que aquella veu interna que no queda mai satisfeta és, en el fons, el que ens manté a l’altura.

És una idea que costa de qüestionar, entre altres coses perquè sovint ha funcionat. Moltes persones molt autoexigents han arribat lluny. El que no sol comptar-se és a quin cost, ni què passa quan aquell mecanisme deixa de rendir.

Ambició i autoexigència no són el mateix

Val la pena separar-ho, perquè la confusió és el que fa que ningú vulgui deixar-ho anar.

L’ambició és el desig de fer alguna cosa bé perquè ens importa. Té direcció, té gust, i tolera l’error: quan una cosa surt malament, es corregeix i s’hi torna.

L’autoexigència, en el sentit que en parlem aquí, no busca fer-ho bé: busca evitar el malestar de no fer-ho prou bé. Per això no s’acaba mai. Quan s’aconsegueix una fita, no hi ha satisfacció: hi ha un instant d’alleujament i, tot seguit, la fita següent, una mica més amunt.

La diferència es nota en un detall petit: què passa quan surt bé. Si surt bé i no passa res —o si de seguida es relativitza («era fàcil», «qualsevol ho hauria fet»)—, probablement no estem davant d’ambició.

D’on ve

L’autoexigència no s’escull. Gairebé sempre és una estratègia que en algun moment va ser útil.

Hi ha qui va aprendre que el reconeixement arribava pels resultats i no pel simple fet d’estar-hi. Hi ha qui va créixer en un context inestable i va descobrir que fer-ho tot impecable reduïa el risc de conflicte. Hi ha qui ha rebut, molt aviat, el missatge que era «el llest» o «la responsable», i ha viscut cada error com una amenaça a aquella identitat.

En tots aquests casos, exigir-se molt va ser una solució raonable en el seu moment. El problema és que la solució es va quedar quan el context ja havia canviat.

Com es nota que ja no compensa

Alguns senyals que apareixen sovint:

• El descans genera culpa, no alleujament.
• Els encerts s’expliquen per factors externs i els errors, per característiques pròpies.
• Costa molt començar coses, perquè començar implica acceptar que la primera versió serà dolenta.
• Es dedica una quantitat de temps desproporcionada a detalls que ningú més notarà.
• La sensació de fons no és orgull, sinó anar sempre just, sempre a punt de no arribar-hi.
• El cos ho diu abans que el cap: mala son, tensió, cansament que no marxa amb el cap de setmana.

L’error de plantejament més habitual

Quan algú decideix treballar-ho, sovint ho fa exactament de la manera que manté el problema: es proposa deixar de ser exigent, i quan no se’n surt, s’ho retreu.

És a dir, converteix la relaxació en una exigència més. He vist molta gent frustrada per no descansar prou bé, o per no haver après prou de pressa a no ser perfeccionista.

Per això no acostumo a plantejar-ho com «rebaixar el llistó». Ho plantejo com una altra cosa: mirar què creus que passaria si no t’exigissis tant.

La resposta és molt informativa. Normalment no és «faria les coses pitjor». Normalment és alguna cosa com «em quedaria enrere», «es notaria que no valc tant», «deixaria de tenir el meu lloc». I aleshores ja no estem parlant de rendiment: estem parlant de por.

Què ajuda, a la pràctica

Distingir el nivell d’exigència segons la tasca. No tot mereix la mateixa dedicació. Decidir conscientment què va al 100 %, què al 80 % i què al 50 % no és deixadesa: és criteri professional.

Posar-hi un límit d’avançada. Decidir abans de començar quant temps hi dedicaràs, i respectar- ho encara que no estigui perfecte. És incòmode i és el que trenca el bucle.

Provar el marge. L’autoexigència es manté perquè mai no comprovem què passaria si afluixéssim. Val la pena fer-ho amb coses de poca importància i observar el resultat real, que gairebé sempre és molt menys greu del que anticipàvem.

Canviar la pregunta del final del dia. En comptes de «he fet prou?», provar amb «he fet el que tocava, amb el que tenia avui?». La primera no té resposta possible. La segona, sí.

Mirar-se com miraríem algú altre. L’exigència que ens apliquem sovint no l’aplicaríem mai a una persona que apreciem. Aquesta asimetria, quan es fa visible, sol moure bastant.

Per acabar

Afluixar no és conformar-se. És deixar de pagar un peatge que ja no compra res.

Hi ha moments en què avançar vol dir fer un pas més. I n’hi ha en què avançar vol dir, precisament, deixar d’exigir-se el pas que no calia. Distingir en quin dels dos moments ets sol ser la feina més important.